Sinopsis:

Página multimedia virtual sobre la vida, obra y acontecimientos del universal poeta Miguel Hernández -que murió por servir una idea- con motivo del I Centenario de su nacimiento (1910-2010). Administrada por Ramón Fernández Palmeral. ALICANTE (España). Esta página no es responsable de los comentarios de sus colaboradores. Contacto: ramon.palmeral@gmail.com

sábado, 25 de noviembre de 2017

Miguel Hernández después de un congreso

 

 

 

 

Miguel Hernández després d'un Congrés

Miguel Hernández és un gran exemple de voluntat literària. Fa dècades es va començar a relatar que als vint anys va adquirir una màquina d'escriure per a passar-se els poemes en net. Els mateixos testimonis confessaven que moltes vegades, a l'alba, pujava per darrere de la casa familiar d'Orihuela a la muntanya amb el menjar i la màquina d'escriure. Si va ser així, l'escena descobrix una vocació admirable en algú que ja és un nom clàssic, un poeta etern, autor de versos instal·lats en el nostre bagatge.

No obstant això, fa mesos vaig acudir a una exposició sobre ell de l'acte d'inauguració de la qual vaig eixir preocupat. Va haver-hi diversos discursos de presentació pronunciats per distintes persones. El curiós és que si algú desconeixedor de qui era Miguel Hernández, algú que no sabera si l'exposició era sobre un futbolista, un torero o un astronauta, tampoc sabria al finalitzar les intervencions que el protagonista era un poeta. Sí que tindria clar que l'exposició estava dedicada a un home de fe republicana, víctima de la guerra civil, pres polític del franquisme, mort després en la presó, però sense una mínima al·lusió a la seua cara literària.

El dubte que sorgia a mesura escoltava els discursos era la de si Miguel Hernández no seguix encara pres en alguns ambients, víctima d'altres carcellers als que només interessa la seua utilització ideològica.
És una sospita que contrasta amb el gran reconeixement realitzat a la vigència literària de l'obra hernandiana en el IV Congrés internacional «Miguel Hernández, poeta en el mundo», organitzat per l'IAC Juan Gil-Albert, la Universitat Miguel Hernández d'Elx i la Universitat d'Alacant, amb la col·laboració de la Fundació Miguel Hernández i l'ajuntament d'Orihuela, amb participants europeus, americans i asiàtics. I contrasta amb una cosa fonamental que va dir el conferenciant de clausura José Carlos Rovira, catedràtic de la Universitat d'Alacant: «La història i la política no anul·len la vigència de la seua poesia».

És obvi que en Miguel Hernández tot està lligat. És impossible entendre la seua poesia separant-la de la vida, com és inútil comprendre la seua biografia desconnectada de la poesia. És cert que ara hi ha poemes que, per ser molt conjunturals al seu dia, han perdut vigència per a uns lectors actuals allunyats del context històric que els provocaven, però per una altra banda hi ha una part important de poemes atemporals, encara que sorgiren també d'una experiència vital. En Miguel Hernández el desig que la seua obra fora per a la posteritat estava clar: «Que como el sol sea mi verso / más grande y dulce cuanto más viejo», apuntava en els inicis poètics, llançant amb poques paraules tot un projecte de futur.